Impressions d’un viatge a Aasara

M’agradaria compartir amb tots vosaltres part d’un e-mail tal i com el vaig escriure en el meu quart dia de viatge, i que anava dirigit a la meva família i als meus amics. Crec que aquest e-mail ens apropa a com em vaig sentir “ in situ”.

Son les 10,30h del mati a Mumbai ( a Es- panya les 6h ) del dimecres. Estic a l’oficina d’Aasara. Encara que sols porto tres dies aquí la sensació és que porto ja 3 setmanes, per la quantitat de coses que he vist, la quantitat de llocs que he visitat, i la quantitat de persones que he conegut. Ens hem passat els tres dies visitant centres de dia i residencies de nens i nenes entre d’altres. Ens reben de meravella i igual que passa amb els nostres nens a Espanya, ens mos- tren els seus treballs i ens converteixen en espectadors de les seves cançons i els seus balls. La major part d’ells no tenen família i si la tenen no és molt recomanable. En els centres de dia estan els nens i les nenes que viuen a les vies de tren. Estan en els centres, sols de 9 a 5 per tornar al carrer posterior- ment. A les residències viuen grups de 20-25 nens per una banda i nenes per l’altra com si fossin tota una família. Aquests darrers tres dies he donat petons i abraçades i n’he rebut molt més. He vist alguna mirada trista i alguna perduda, però quasi tots estan contents i riuen, recuperant-se i ubicant-se en un ordre i en un entorn amb possibilitats de futur gràcies al treball d’ Aasara i a tot el personal que fa possible tot plegat aquí a l’Índia.

Podria seguir explicant coses sense pa- rar, però deixaré quelcom per a la tornada. Tot i que tot el que he rebut és positiu i la sensació que tinc és bona, puc dir que he descobert que l’infern es a la terra i que jo l’he visitat. He vist coses que m’han fet sal- tar les llàgrimes i que m’haurien pogut fer plorar sense parar durant els tres dies. Però si en algun moment he plorat no ha estat per tristesa ni per compassió sinó per ràbia i impotència.

Està bé que seguim jugant a la loteria i desitjant que ens toqui, es bó. Però us asseguro que en la loteria de la vida tots i cada un dels que rebreu aquest e-mail heu aconseguit el primer premi. Una abraçada plena d’afecte i esperança de part dels nens i les nenes de Mumbai.

Ara des de la perspectiva que dona el pas dels dies i des de la necessitat d’ adaptació a la meva còmoda vida diària m’agradaria afegir alguna cosa més

L’oportunitat de conèixer un trosset de l’Índia de la mà d’Aasara és tot un regal, l’experiència de conèixer tots i cada un dels projectes a través dels seus protagonistes suposa un enriquiment sense límits. Com ja comento en el meu e-mail els somriures, els petons i les abraçades que he rebut dels nens i nenes, que gaudeixen d’una millor vida i sobretot d’una oportunitat a la vida, i d’aquells que estan treballant en primera línea, fan que et sentis infinitament re- compensada i amb l’obligació i el deure de transmetre a la resta del món la realitat de l’infància a l’Índia i per suposat de seguir col•laborant. Descobreixes que l’esforç de les aportacions econòmiques de socis i donants i del temps dedicat per els voluntaris es converteix en una realitat plena d’il•lusió i esperança. Però també descobreixes que tot i veure el treball que està fent Aasara, queden encara cents de nens i nenes pels carrers, amb la necessitat i el dret de tornar a somriure, amb la necessitat i el dret de recuperar la seva infància i tornar a ser el que són: nens i nenes.