Dels 1.200 milions de persones que té l’Índia, només prop de 300 milions s’han beneficiat d’alguna manera del boom que ha experimentat la seva economia gràcies a les noves tecnologies. Els 900 milions de persones restants viuen a la més absoluta misèria. Ambdues realitats conviuen cada cop amb més fragilitat en un mateix espai.
Malgrat un robust creixement econòmic, la inflació i la crisi dels aliments a l’Índia estan tenint un dur impacte sobretot en els nens i nenes. A la nació que ostenta actualment la més alta taxa de natalitat del planeta, la desnutrició infantil arriba a un 80% a algunes zones. El recent Informe de Suresh Tendulkar Commitee del govern indi estima que el número de pobres al pais ha pujat en un 10 % i una de cada tres persones és pobre.
El nombre de persones que viuen en barraques a l’Índia s’ha duplicat en els últims 20 anys, arribant al 21% de la població urbana. El procediment d’arribada del camp a la ciutat és simple: assentar-se en qualsevol espai lliure. Una família construeix un refugi amb cartró o qualsevol material disponible que, amb sort, podrà millorar amb totxos amb el pas del temps. Aquest refugi dóna peu a altres refugis de forma que es van generant assentaments irregulars que el govern en un principi tolera però que més endevant destrueix. A més, aquestes barraques no tenen lavabo, en època de monzons l’habitacle s’inunda, i tampoc hi ha aigua corrent, el que fa que l’hagin de comprar —cara— per beure.
Malgrat tot, els que arriben a les ciutats en aquestes condicions estan convençuts que emigrar va ser el millor, que més val viure en una barraca a la ciutat que morir de gana al camp. A la ciutat hi ha més oportunitats, es pot aconseguir algun treball temporal —com de dona de la neteja en cases particulars— per tal de contribuir als ingressos familiars. Aquesta inmigració a la gran ciutat de Mumbai arriba continuament, a la recerca de qualsevol treball que els asseguri un plat d’arrós que ompli els seus estòmags.
En aquest context, els que s’emporten la pitjor part són els nens, que vagabundegen pels carrers demanant almoïna i que algú els convidi a menjar a casa seva. En alguns casos tenen sort i troben alguna feina, tot i que el 1998 el govern indi va prohibir el treball infantil. Segons les estadístiques, l’Índia va arribar a tenir el major nombre de treballadors menors de 12 anys del món, convertits en adults prematurs, i era un gegant quant a analfabetisme.
La data de l’1 d’abril marca un punt d’inflexió definitiu per tal de convertir l’Índia en un país sense analfabets. El “Dret dels Nens a una Educació Obligatòria i Gratuïta” ha començat a tenir efecte des d’aquesta data i s’han donat sis mesos de termini perquè s’implementin tots els requisits d’aquest dret. Kapil Sibal, Ministre de Recursos Humanos indi, ha pres recentment serioses iniciatives en benefici de la població infantil del pais, com l’obligatorietat d’assistència a l’escola des dels 6 als 14 anys. Per la seva banda, fa anys que l’Estat indi de Kerala va prendre la decisió política d’obligar enviar als nens a l’escola i es va abolir el treball infantil. Aquest estat indi no té analfabets ni nens que treballin.
La nova llei és molt ambiciosa per la magnitud del nombre de nens que s’han d’atendre, la corrupció en els sectors públics i el que suposa crear infraestructures a cada veinatge per possibilitar que hi hagi escoles per a tots els nens. A totes aquestes raons se suma que s’han de preparar més de 500.000 mestres. Però tot això no ha de suposar un obstacle per assolir l’objectiu d’educar tots els nens i nenes, perquè allà on l’educació és oblligatòria, la proporció del treball infantil és més baixa.
Aasara fa temps que treballa per la construcció d’una Índia on cada persona pugui viure dignament. Tots els membres, voluntaris, socis i treballadors d’Aasara saben molt bé que el futur dels pobles es forja a les aules escolars. Per això, la prioritat de l’ONG són els projectes educatius.
Ankur és una de les institucions beneficiades per Aasara i ens sentim privilegiades de la nostra col·laboració, que al juny del 2010 complirà dos anys. Aasara subvenciona l’educació de les 200 nenes d’Ankur i així, amb educació, les prepara perquè puguin viure millor, oferint-les un futur digne i feliç. Això és el que està succeïnt amb les joves que ja estan acabant els seus estudis superiors a Ankur i estàn aconseguint bons llocs de feina, que els permeten amb elles i a les seves famílies poder sortir de la misèria i el subdesenvolupament.
Entrades
